Hui, 8 de març de 2025, es commemora el Dia Internacional de la Dona. Fa només 92 anys que, a Espanya, les dones vam votar per primera vegada en unes eleccions generals, després que es reconeguera el dret fonamental al vot femení en la Segona República el 1931. Posteriorment, durant la Guerra Civil Espanyola i el règim franquista, es van perdre tots els drets adquirits. I no és fins fa només 48 anys, en les eleccions generals de 1977, durant l’anomenada “transició”, que es va establir el sufragi universal femení.
Pose en context el dret al vot perquè es té molt present, hui en dia, que és un dret fonamental, però la realitat ens mostra que fa molt poc temps que es va aconseguir. Amb això vull dir que, si una cosa tan necessària ha costat tant, de veritat podem pensar que les dones som totalment lliures? La realitat ens demostra que no. Per això és tan necessari visibilitzar al màxim aquest dia per a continuar reivindicant i lluitant pels nostres drets.
I com afecta aquesta situació a les xiquetes? Acàs no són les primeres a qui perjudica el masclisme i les desigualtats en el nostre país?
Des de ben menudes se’ns exigeix vestir d’una determinada manera, sempre perfectes, donant el màxim de nosaltres en tots els àmbits, veient com la nostra mare (en el cas de famílies nuclears heterosexuals) porta la càrrega mental de la família, la que ens porta al metge, la que es preocupa si fa fred i ens hem de posar la jaqueta, si hi ha reunió a l’escola, si ens fa falta roba perquè s’ha quedat menuda… I encara que en moltes famílies s’estan equilibrant les cures, la càrrega mental continua sent, en la majoria dels casos, de les dones.
En l’educació, una de les dones més importants que va revolucionar la seua pedagogia va ser Maria Montessori: pedagoga, psiquiatra, enginyera, biòloga, antropòloga i filòsofa de nacionalitat italiana. Dona feminista i sufragista, es va convertir en una de les primeres metgesses a Itàlia. Va ser una dona que va lluitar no sols per una educació diferent, sinó per una educació en llibertat. Va viatjar per tot el món difonent la seua pedagogia i deixant empremta com a feminista, unint-se a grups compromesos amb la lluita pels drets de les dones, entre ells defensant les idees i els principis de les mestres i denunciant l’explotació infantil.
La seua metodologia es basa principalment en un ambient estructurat on els infants tenen la llibertat d’escollir les seues activitats, predominant la llibertat d’elecció i moviment, i on els seus materials no discriminen cap xiquet o xiqueta per raó de gènere.
Però, malgrat tot el que va fer, va aconseguir i va lluitar, no se li reconeixen totalment els seus mèrits en el nostre sistema educatiu espanyol i les seues metodologies educatives estan lluny d’estar implantades en la majoria de centres. No s’analitza el seu treball com a feminista ni la seua defensa dels drets de la infància i una educació igualitària.
La realitat és oposada a la pedagogia de Maria Montessori. La societat actual encara promou que les xiquetes juguen amb joguets dedicats a la cura, en els anuncis, en revistes de joguets, en el modelatge de la família, en els treballs com (la meua mestra, la meua infermera, la meua cuidadora…). Part de la societat pensa que, com que des de ben menudes tendim a aquest tipus de jocs, ho portem intrínsec als nostres gens.
Però no és real. Els xiquets i les xiquetes naixen en blanc, com deia John Locke, que va postular que, en nàixer, la ment humana és com una “taula rasa” en la qual no hi ha idees innates, i que tot coneixement prové de l’experiència sensorial i la percepció. És a dir, naixem sense prejudicis. Les xiquetes no naixen amb predisposició a la cura, ni més dèbils, ni inferiors als homes.
El masclisme, segons la Reial Acadèmia Espanyola, es defineix com una “actitud de prepotència dels hòmens respecte de les dones”, i és una construcció social de l’ésser humà. Any rere any, els hòmens s’han fet amb el poder de les societats, deixant de banda que també existim nosaltres, les dones.
Sempre m’he preguntat per què ens toca lluitar més per tot, per què hem de donar explicacions dels nostres actes i de la nostra realitat, i sentir-nos malament per això. Suportant una pressió enorme davant determinades situacions imposada per aquesta societat heteropatriarcal: en el treball, en l’embaràs, o fins i tot en la criança dels xiquets i les xiquetes. A les dones se’ns jutja per anar a treballar després d’haver sigut mares, se’ns jutja per no implicar-nos en la criança, se’ns jutja per no cuidar-nos després del part, se’ns jutja per voler eixir a sopar amb les amigues després d’haver sigut mare, i ningú, en canvi, qüestiona si és una bona mare la que està al parc amb el seu fill o filla. No obstant això, per a ells tot és més senzill: és un bon pare aquell que va a treballar per a traure la família avant, el que deixa el gimnàs per a estar més temps amb les criatures, no es qüestiona que isca a sopar amb els seus amics per a desconnectar una estona, i fins i tot lloem que estiga de passeig amb els xiquets o xiquetes després de recollir-los de l’escola.
Després de tot, es continua pensant que ja no hi ha lluita, que les xiquetes que venen ho tenen tot molt fàcil i que existeix la igualtat real. Es continua plantejant que el dia 19 de novembre, Dia Internacional de l’Home, és necessari, quan mai han eixit al carrer a reclamar cap dret. Perquè, encara que el masclisme també afecta els hòmens, els exigeix ser forts i valents, defendre la seua masculinitat per damunt de tot, treballar més per a traure la família avant, encara que implique no veure els seus fills, dedicar-se a treballs més pesats… i una infinitat de situacions que els envolten pel fet de ser hòmens.
No obstant això, el 8 de març eixim al carrer i les pintem de morat amb l’únic propòsit que se’ns escolte, que es note que estem juntes en la lluita feminista; que no volem que ens maten pel fet de ser dones, ni que se’ns jutge per això; que alcem la veu per les xiquetes menudes, que mereixen ser educades i tractades en igualtat i amb les mateixes oportunitats; que alcem la veu per les dones que van morir lluitant pels seus drets; per aquelles invisibilitzades en la ciència, en la literatura, en la investigació, en l’educació; que alcem la veu per aquelles que van eixir al carrer a reclamar el sufragi universal, el dret a l’educació, a la participació política i cultural, per aquelles que lluiten pel reconeixement de la violència de gènere, pel moviment LGTBIQ+, per la bretxa salarial, per l’accés a la salut sexual, pel sostre de vidre, per totes alcem la veu. Gràcies a totes les dones que han fet que arribem on estem hui, i prometem continuar lluitant fins a aconseguir una societat real, igualitària i inclusiva.
